 |
| Imatge: Carme Rosanas |
Ho faig des de la mort desconeguda
que he olorat i he escoltat.
Potser des del dolor que es
representa
cosí-germà de la riota descontrolada
i folla;
des de l'absurd.
I, així també, des del present:
punyent plaent,
agosarat, tendre, encisador, enigmàtic,
cruel.
Des de la bondat
amb que puc sostenir-me,
des de la maldat que em cal per fer-ho.
Des dels calaixos plens de rampoines.
Des de l'enuig de saber-me aquí,
quan tu ets allà.
Adesiara des de la impotència.
Potser des de la meva dignitat-digna
que no em permet esfondrar-me.
Des dels murs que confegim
absurdament i banal.
Marta SEMPERE
