Continue pensant que amb pocs versos es poden expressar tantes coses... Jo també sóc de poques paraules i, de vegades, m'agradaria ser una font que en rajara moltes, però això no ho triem, no em surt d'altra manera.
Que tinguis molta sort...Jo per Sant Jordi també he de presentar un llibre de poemes d'un amic, al qual li vaig fer el pròleg. No sé com sortirà perquè no ho he fet mai!
"Per fugir de la vida que hem copsat com un element negatiu, cal primer que ens hi agafem, com l'heura que s'enfila cap a la superfície de la paret agafant-s'hi primer. Cal arrelar-se per florir".
Això en vaig dir fa temps. Bona paradoxa la d'aquest poema.
Continue pensant que amb pocs versos es poden expressar tantes coses...
ResponEliminaJo també sóc de poques paraules i, de vegades, m'agradaria ser una font que en rajara moltes, però això no ho triem, no em surt d'altra manera.
Sí, hi penso tot sovint, en això que dius,
Eliminai fins ho visc com una insuficiència.
Tendeixo cap a la buidor, em dic jo mateix.
L'heura florida
ResponEliminas'arrapa a la finestra.
És un bell quadre.
Petonets.
Gràcies, Roser.
EliminaArtista!
Que tinguis molta sort...Jo per Sant Jordi també he de presentar un llibre de poemes d'un amic, al qual li vaig fer el pròleg. No sé com sortirà perquè no ho he fet mai!
ResponEliminaAvisa'ns, Roser.
EliminaM'hi agafo!
ResponEliminaM'enfilo cap al Zurich.
Elimina"Per fugir de la vida que hem copsat com un element negatiu, cal primer que ens hi agafem, com l'heura que s'enfila cap a la superfície de la paret agafant-s'hi primer. Cal arrelar-se per florir".
ResponEliminaAixò en vaig dir fa temps. Bona paradoxa la d'aquest poema.
T'hi he afegit el comentari.
EliminaMoltes gràcies, Helena!
Aquesta paradoxa, sacseja les emocions... De valent!
ResponEliminaEl roig i el verd, pensava ara.
ResponElimina